|
|
LA XIRIMIA L’ús d’aquest instrument es troba molt associat al flabiol i tamborí, i a la cornamusa, des del segle XIV, moment en que s’utilitza d’una manera molt generalitzada en els països de la corona d’Aragó i en la seva expansió mediterrània (22). Segons F. Pedrell es tracta d’un instrument d’origen espanyol (26). Aquest instrument s’ha singularitzat a Catalunya pel seu ús continuat i imprescindible en els actes civils, religiosos, lúdics i festius com les danses i entremesos, sobretot durant el segle XVII, arribant en algunes poblacions gironines a finals del segle XIX, moment en que encara es construeix l’instrument amb les mateixes característiques exactes que al segle XVII, amb un anacronisme conscient, que ha fet que es converteixi en un dels instruments tradicionals característic del nostre país, i que ens ha arribat pràcticament intacte des del renaixement com en el cas dels instruments anteriorment descrits. Com en el cas de la cornamusa, existeixen pocs models trobats, però prou definitoris per a determinar-ne un model genèric, propi de la cultura europea al renaixement, amb el que es pot complementar amb altres models històrics trobats arreu d’Europa i la península. Els models trobats a Catalunya, són exposats en el treball de Gabriel Ferré (23) que són per la seva localització: Bordils, Celrà, Perpinyà, Prats de Lluçanès, i Pinyana. Per la seva organologia corresponen al model de xirimia tible (soprano) del renaixement usada a Europa. Només es distancien d’aquest model la de Pinyana i Perpinyà. En aquest llistat podem afegir, la xirimia que hi ha al museu de la música de Barcelona (s.XVII), d’una sola peça de gingoler, i de les mateixes característiques que la de Bordils (s.XIX), Celrà (s.XIX) i Prats de Lluçanès construïda probablement al s.XVII. També afegim una altra de les mateixes característiques que la de Perpinyà cedida per el sr Sourroque de Bulaternera (24), i una altra construïda per en Valentí Toron, propietat de Jordi Bartolomé de Barcelona d’aquestes mateixes característiques. Aquest model històric pertany a una família d’instruments de tipus oboè de les mateixes característiques que el grall de la cornamusa que també es troba il·lustrat i definit a les obres de M. Mersenne (8) i de M. Praetorius (9). Aquests però són d’insuflació directa sobre la doble canya, que lliga les dues pales sobre un tronc cònic de llautó anomenat tudell, a la vegada inserit en una peça tornejada de fusta a mode de platet anomenat pirueta o guarda-llavi. Tot aquest muntatge s’introdueix dins l’entrada el tub de l’instrument que amplifica i permet variar la freqüència de vibració de la inxa. Aquest tub està proveït de sis forats per als dits, més un de doblat simètricament per al dit petit, amb el que és permet un ús ambidextre de l’instrument, a continuació i apareixen una sèrie normalment de quatre forats agrupats i oposats de dos a dos, amb les mateixes característiques que el grall de la cornamusa per tal de conferir la afinació i ressonància adequats. Aquests darrers forats s’apropen a la zona final de l’instrument anomenada campana, per la seva forma de pavelló característica. Com hem dit abans, es tracta de tota una família d’instruments, ja que existeixen diferents longituds, per tal de resoldre les diferents tessitures de les veus. A les més agudes se les anomena xirimies i a les més greus i llargues se les anomena bombardes. Aquestes es diferencien per posseir una peça amb forma de barrilet també anomenada fontanella amb petits forats amb la funció de protegir el mecanisme de les claus d’extensió a les posicions on els dits no hi arriben. Aquesta peça és simulada en la xirimia de Pinyana, fet que es pot interpretar com un atrofiament per referència però cal destacar que existeixen al segle XVII altres instruments precedents a l’oboè barroc arreu d’Europa (25) amb aquesta mateixa morfologia. Pel que fa a la Xirimia de Perpinyà, cal assenyalar que es tracta d’un instrument construït per en Valentí Toron (24) i que probablement defineix l’inici d’una evolució cap a la tenora i el tible de la actual cobla de sardanes. En quant a la nomenclatura de l’instrument cal dir que actualment es tendeix a anomenar-lo tarota, quan la seva funció es troba en el context de la música tradicional, i xirimia quan el seu context és el de la música antiga. Amb tot cal dir, que existeixen altres formes per a designar la xirimia com ara prima, a la catalunya nord. En les fonts escrites trobem els mots en molts casos ambigus: xalemia, xalamia, xeremia, xirimia, charamita, ministril (26), girbau (27) i tenor, contralt, tible, prima fent referència a la tessitura. En el cas de la xirimia descrita, la seva tessitura, és la d’un tible (veu soprano), i per tant de vegades se l’anomena com a tal, alhora que també és el nom per a designar l’instrument hereu a la cobla de sardanes. Actualment cal afegir la definició d’un altre tipus de tarotes amb el que la confusió sobre aquest instrument esdevé major. Són tarotes construïdes a partir dels interiors dels actuals tiples i tenores de la cobla de sardanes, en dues longituds i per tant tessitures diferents (soprano i sopranino, o Do i Fa). Aquests instruments els podríem considerar com a tenores i tibles sense claus, o bé amb una reducció d’aquestes, que s’han construït modernament amb la finalitat d’acompanyar el flabiol i la cornamusa, i poder incrementar el volum de so d’aquests. La modernització de la Xirimia, a Catalunya, durant el segle XIX obrí una branca diferenciada de la resta d’Europa (que ja posseïa fases evolutives des del segle XVII cap a l’oboè), culminant-se amb la construcció de la tenora i el tible. Aquesta transformació de la xirimia va tenir un progrés de diferents models que anaven afegint claus cromàtiques i d’extensió, alhora que ascendien la seva tessitura de base fins arribar a la del tible de la cobla de sardanes (28) amb aquests nous instruments es recula a l’experiència anterior a aquests darrers instruments, però assumint-ne l’experiència i coneixement. Galdric Santana Extret de: |
|||
 |
||||
